Aquest 14 d’abril, 85è. aniversari de la proclamació de la República espanyola, i també de l’Estat Català, el G. Josep Galobart, arxiver de Montserrat, que prepara una exposició commemorativa del centenari del naixement del bisbe Torras i Bages, m’ha passat un document molt interessant. És un manifest de la Lliga Espiritual a propòsit d’aquell canvi de règim, que s’esqueia en ple any jubilar del 50è. aniversari de la proclamació de Lleó XIII de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Exhortava a pregar per Catalunya, i a fer-ho especialment amb el rés de la visita espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, “cada un en particular o col·lectivament, a casa, a l’església, a les escoles, als catecismes, amb els infants i els malalts especialment”.
Avançant-se a la implantació de la República a Madrid, Macià havia proclamat a Barcelona l’Estat Català dintre d’una Federació de Repúbliques ibèriques”, però, davant la ferma oposició del govern provisional de Madrid, s’havia hagut d’adoptar (a proposta precisament de Manuel Carrasco i Formiguera, un temps secretari de la Lliga espiritual) la fórmula transaccional de “Generalitat de Catalunya”, que per a Madrid ja no comportava un Estat, però als catalans ens recordava els temps gloriosos de la Catalunya sobirana. El manifest deia: “CATALANS! Els més sagrats interessos de la nostra pàtria estan en perill (…). L’oració ens ha de salvar; l’oració ha de salvar la República naixent”. Contra la creença secular de la unió indissoluble del tron i l’altar, recordava, segons la doctrina de Lleó XIII, que “el nostre catolicisme no està lligat ni dependeix de cap forma de govern, sinó que se sap avenir amb totes les que estiguin constituïdes damunt les bases de la justícia i de la llibertat i de la pau”.
En aquells moments, el rés de la Visita espiritual es centraria espontàniament en la cinquena deprecació, que demana a la Mare de Déu de Montserrat, “santa engendradora de l’Etern”, que “mai es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendràreu”. És sabut que la primera redacció de la pregària de la Lliga espiritual demanava la independència de Catalunya, i “sens trigar”, mentre que Torras i Bages va esmenar el text en la forma esmentada. Semblaria que aquesta redacció fos antisobiranista, però jo crec que Torras i Bages va defugir una proclama específicament política, i ens feia, i ens fa, demanar la plenitud del poble català. Un poble que segons ell, va ser engendrat cristià, i que ell volia que mai no deixés de ser cristià (segons aquella frase que se li atribueix, i que certament resumeix el seu pensament, i que es veu esculpida a la façana de Montserrat: “Catalunya serà cristiana o no serà”), però alhora volia que aquest poble fos ben català, i per això a La tradició catalana va estudiar les característiques del pensament català, forjat al llarg dels segles. Podia haver dit: “A Catalunya, l’Església serà catalana o no serà”. Les nocions de poble i Església són correlatives. L’Església s’ha d’inculturar en cada poble, i cada poble té dret a mantenir la seva peculiaritat dins de l’Església. Voler imposar a un poble una Església culturalment aliena és anticatòlic.
Els fundadors de la Lliga Espiritual i els seus successors, fins avui, han estat sempre independentistes. Sempre han portat el pensament eclesiològic de Torras i Bages a les seves últimes conseqüències polítiques. Pensem en el mosaic de dedicatòria del primer misteri de glòria del rosari monumental de Montserrat, redactat pel president de la Lliga, que havia patrocinat el monument. Puig i Cadafalch, que veu en la resurrecció de Jesucrist el model i l’impuls de la resurrecció nacional.
